ACTUALITAT

Belletti, l’heroi de París

ENTREVISTES 10 de jul. 2019 - Confederació Mundial de Penyes

Entrevistem a Juliano Belletti, jugador del Legends i ambaixador del FC Barcelona

Juliano Belletti té 43 anys acabats de fer i es conserva com quan en tenia 28. És jugador del Legends, ambaixador del Club, creador d’escoles de futbol, de gespes artificials i mil ocupacions més, com ara fer conferències per a empreses en què intenta ensenyar tot el que ha après en aquests anys com a futbolista. Al seu currículum hi ha, entre altres coses, campionats de lliga en tres països diferents, un títol de Champions i un Mundial amb la seva selecció.

 

“Trasllado la meva experiència al món de les empreses, als clubs de futbol o a les escoles... a tot arreu on vaig. Els explico les bondats de l’entrenament, del treball en equip, de la competitivitat. Els explico la història d’un nen que va començar jugant de porter de futbol sala i va acabar marcant un gol decisiu a la final de París”.

Uff, aquell gol de París... encara l’hi recorden?

Cada dia! La gent és molt bona. Quan arribo a l’aeroport de Barcelona sempre hi ha un policia o altre que em dona la benvinguda amb un: “Mira, en Belletti, l’heroi de París!” I la gent del carrer, igual. Em sento molt estimat aquí.

Potser per això és ambaixador del Club. Un ambaixador brasiler.

Sí, al meu país no ho acaben d’entendre i m’ho demanen sovint. Per què sent brasiler ets ambaixador d’un club com el Barça? Doncs perquè és un club global que és arreu del món. Saben que m’agrada treballar i que m’agrada el que fa el Club, i vull ajudar perquè crec el mateix. Hem d’aportar coses a la societat. Jo miro de fer-ho, i el Barça ho fa. No és només fer acte de presència. Hi ha dies que estàs cinc hores al sol, d’altres que no menges. No sempre és fàcil, però no em molesta perquè conec la potència d’aquesta marca per ajudar la societat a través del futbol.

Ha d’estar ben al cas del que el Club vol transmetre...

I creure-hi! Si no hi cregués, no ho podria fer. Quan has de parlar amb nens no pots mentir: has de saber parlar amb cadascú, assimilar la idea, entendre-la, compartir-la i treballar-la en funció de a qui li has de traslladar.

També visita les penyes. Això sí que és una experiència nova perquè els jugadors viuen molt lluny dels aficionats.

És veritat, el jugador viu aïllat per necessitat. Has d’aguantar la pressió dels resultats, la gent, els directius, la premsa, els aficionats… La pressió et tanca en una bombolla, i en aquesta bombolla et sens segur, confortable i amb capacitat per treballar quan toca. Després has de respondre en el camp, has d’estar concentrat. Quan tot això s’acaba i no has de guanyar, no tens aquesta responsabilitat; no et mata la premsa i no t’hi jugues el lloc.

I quan surts de la bombolla?

Te n’adones que el món és més simple del que tu creies quan eres futbolista. La gent vol parlar una mica amb tu, conèixer-te com a persona, fer-se una foto… però quan ets futbolista és impossible. Ara, gaudeixo de tot això cada vegada que vaig a una penya.

I, és clar, li demanen pel gol de París... Deixi’m fer el mateix, què recorda d’aquell gol?

Em demanen per la reacció del gol de París, què pensava en aquell moment. Jo ja sé que no era dels que destacava, treballava per a en Ronnie, per a en Samuel, per a en Deco, i no buscava protagonisme individual. Va ser molta feina feta durant tres anys, i n’ha quedat el gol. Jo no em vaig preparar per a aquest minut o per a aquesta final un dia, una setmana o un mes abans, sinó que duia tota la vida preparant-me.

Un lateral dret que remunta una final i un lateral dret que va començar jugant de porter a futbol sala...

Sí, és veritat, i un lateral dret que amb 11 anys va guanyar una lliga brasilera i tres lligues de Paranà. El meu pare era porter de futbol onze i al Mundial del 70, el de Mèxic, va estar a punt de ser tercer amb la selecció. Jo també volia ser com ell.

Ja era emprenedor, sense saber-ho, quan jugava al futbol sala...

La veritat és que sí, no m’han fet por els canvis. Això també m’ho ha ensenyat el futbol i m’he anat preparant constantment, afegint coneixements. A la Xina diuen que tot el que aprens tard o d’hora t’acaba ajudant, i és veritat. He fet màrqueting, comunicació, xarxes socials... he estudiat molt i m’hi he implicat. Quan m’han vingut a buscar per utilitzar el meu nom sempre he dit que no si no hi podia afegir el meu gra de sorra, la meva experiència. M’ha passat amb l’Arena Belletti, l’escola de futbol, que ha acabat sent una escola per a nens molt petits i per a adults.

TOTES LES NOTÍCIES