ACTUALITAT

Albert Ferrer: “L’afició és el més important del Club”

ENTREVISTES 04 de març 2019 - CMP

Entrevistem a Albert Ferrer, exjugador del Barça i actual entrenador del FC Barcelona Legends, considerat per l’afició el millor lateral dret de la història del Club

L’Albert Ferrer va néixer a Rubí fa 48 anys i és un exemple del que suposa la connexió entre la grada i el camp. Van ser els aficionats que el van anomenar el millor lateral dret de la història del Club quan el Barça va celebrar el centenari, i els que li demostren, encara avui, molts anys després de deixar el seu lateral, que és un personatge estimat.

“Sí, és veritat, em sento estimat. I això que, entre una cosa i l’altra, he estat molt de temps fora, però quan vens aquí i veus que et recorden, és molt maco. Potser és perquè soc de la casa i t’agafen una estima especial, però això és impagable. Quan jugues, portes un ritme tan frenètic que li dones menys importància, però quan et retires t’adones de la importància del soci, de les penyes, d’aquest contacte...”

I per què aquesta llunyania entre jugadors i afició? Ara encara és més accentuada que quan jugava...

Al final fas el que pots i per on et porten. Abans anaves més amb aficionats i periodistes als avions, ara no. El jugador fa el que li diuen, és el més natural, i això crea més distància. Jo, com que soc un romàntic, m’estimava més aquell tipus de relació, encara que és veritat que de vegades aquest contacte et distorsionava.

La seva situació és curiosa. Va deixar de jugar i es va posar a entrenar en tres equips. Però ha tingut prou temps per entrar a la història del Còrdova, per exemple. Per què no ha continuat per aquest camí?

M’ha sortit alguna oportunitat fora, a Xipre... però ara estic a Can Barça i és fantàstic. El projecte Legends és molt més que quatre amics que juguen a futbol, és un projecte a través del qual sents que ajudes a fer gran el teu Club de tota la vida. Ser al Barça sempre ha estat el meu somni.

Diu que gaudeix del tracte de la gent. Ha passat per les penyes? El seu contacte amb els socis es limita a les trobades casuals quan va a l’estadi?

No, això de l’estadi és puntual. Vaig anar a la trobada de penyes d’Andalusia i va ser increïble. És en llocs com aquest on t’adones que la gent és el més important del Club. Aquest és un club de tots. També de la gent de les penyes: els que vénen de fora, que agafen autocars i venen al camp, i els que no poden perquè viuen molt lluny i amb sort vénen a Barcelona un cop l’any o cada no sé quan... A Andalusia em vaig adonar del que és aquesta afició. Ells no poden venir, però fan una defensa brutal del Club i de l’equip durant tot l’any, a contracorrent, i en situacions de vegades complicades. I això és impagable.

Això és el futbol? És el Barça?

Jo crec que és el Barça. Un grup de gent que ve de fora i es plantegen l’estada com ho fan quan van de vacances a qualsevol altre lloc del món: fer la visita a l’estadi, passar per la botiga, comprar un record... Per a la gent que és culer i té una oportunitat de tant en tant, és molt important. Quan les coses les tens a l’abast, deixes de valorar-les.

Vagis on vagis, al continent que sigui, trobes gent amb la samarreta d’en Leo o d’en Luis. És espectacular, i amb els Legends ho veiem moltíssim. A l’Índia, per posar-te un exemple, vam ajuntar 40.000 persones en un estadi, una passada. Això només ho aconsegueix el Barça. Nosaltres només en som els seus representants.

El veig molt entregat. Emocionat, fins i tot.

És que em sobta. Pensi que, com a jugadors, aquestes coses les hem viscut de lluny. Sorprèn el nivell de coneixement i estima que et té gent que és d’un altre món, d’una altra cultura i d’un altre país. I, sobretot, sorprèn quan et trobes gent que ha marxat de casa per treballar. Em va passar fa quatre dies a Milà. Passejàvem pel Duomo i se’ns van apropar uns catalans que feia uns quants anys que vivien a Itàlia. Els vaig sentir molt a prop meu. 

És que vostè no és un jugador qualsevol. Aconseguir una plaça al primer equip després d’haver entrat al Club als 13 anys, aconseguir ser indiscutible d’un equip tan important com el Dream Team després de passar per una cessió a Tenerife... Però, segurament, el més difícil que va fer l’Albert Ferrer va ser recuperar-se en un temps rècord d’una lesió greu a Las Gaunas. Va caure al novembre i es va aixecar a l’abril per acabar jugant la lliga, la Champions i la final dels JJOO de Barcelona i guanyar-les totes tres.

Aquells sis mesos van ser el meu millor any, i va ser l’any que menys vaig jugar: del novembre a l’abril, res, només feina cada dia. Però el que sí que recordo, i molt, és els que van estar al meu costat, els que no surten a la foto del premi final però sense els quals jo no hi hauria pogut ser: el doctor Borrell, el doctor Baños, el Langa, el gran Joan Malgosa... Gran part del meu èxit és gràcies a aquesta gent que no surt als mitjans però que, quan acabes la carrera, valores molt més. 

Per cert, vostè va ser un gran defensor, però també un gran marcador. Com s’ho hauria fet amb Messi al davant? 

Tu sol no pots fer res. T’ho dic jo, que he hagut de marcar l’home molts partits, amb aquest no pots fer-hi res. Has de fer una tàctica específica per mirar d’aturar-lo. Marcar-lo ha de ser un malson. No saps com fer-ho, si de prop o si de lluny. Si té un bon dia és impossible. Tots els jugadors tenim les nostres coses: si n’agafes un de ràpid, li deixes més espai i, si és hàbil, hi estàs més a sobre, però ell ho té tot. Ens hem de limitar a gaudir-lo perquè quan ell es retiri serà un drama —no ho hauria de ser. 

TOTES LES NOTÍCIES